Hola iaia, t’he comprat flors. Mira, t'agraden?
Te les he comprat tot venint cap aquí a veure’t. He vingut amb la xicota. Te’n recordes? Estaves molt contenta per mi. Aquest cop he tingut més sort, com dèies. Mira, les he comprat aquí:
I mira, aquests som tú i jo aquest estiu, quan et venia a veure abans de marxar al Brasil.
T’he vetllat a Recoletos, al costat d’un metge, en un raconet, just a fora del reixat. A tú sempre t’han agradat els metges: "què en saben de coses els metges", dèies tú. Des d'uns principis, que cuiden de la vida. T’he posat una foto meva sota la terra, amb les flors. No tenia gran cosa perquè t’enduguis, però d’aquesta foto en duc una altra còpia a la cartera. A més, és la que porto per conduir i, també, al dni. Me la vaig fer just abans del viatge.
Mira, aquest és el dol dels arbres i els ocells. M’agrada el vol de més a l’esquerra, bé, i tot l’arbre en sí se'm va plantar al davant com si no tingués significat cap altra cosa, però és que sembla que aquest vol vulgui dur-te alguna cosa o, potser, vulgui dir-me-la a mi.
I mira quin dol t’han dedicat, a tú i a més companyes i companys, aquesta companyia dels homes. Quina patxoca, eh que sí?
Mira, et presento l’Alberto. Cuida dels mausoleus, d’una setantena em va dir, diu que són molts per a un sol cuidador i que hi ha gent que no en paga el manteniment, però que ell els arregla una mica de totes formes.
Hi ha més de cent cuidadors i 7000 sepulcres en aquest important cementiri de la ciutat. Estaràs una mica amb la gent famosa iaia, però no crec que això ja sigui important, si mai va ser aquesta la part important de l’ obra d’aquesta bona gent. Està en contacte diari amb el més aquí i el més enllà l’Alberto i, per això, m’ha llegit molt bé el que em passava. Sabia que estava amb tú i m’ha deixat beure aigua de la font. Volia beure una mica d’aquesta aigua, m’ha vingut molta, molta set. També m’ha entregat la seva ànima i el seu temps, quin bon present per ser el primer dia. M’ha ensenyat algunes bòvedes per dins i he baixat els sepelis varis pisos sota terra. El de la familia Botto-Solari hi té tres generacions en fèretres, ossaris i urnes, déu n'hi do. També m’ha ensenyat la seva obra d’art preferida, se la va fer fer un metge aquesta cúpula, va ser Premi Nobel, ell, en Federico R. Leloir, no el mosaic. Mira, un detall.
I m’ha explicat la història de la Rufina Cambaceres, que és molt coneguda perquè no estava morta -només estava clínicament morta-, quan la van enterrar i, un cuidador, va trobar-la havent trencat l’ataúd per dins uns dies després. També ens ha explicat una altra història de la qual en queda gravat per sempre un poema que es titula ‘A mia figlia’. El primer vers comença implorant ‘Solo mi chiedo il perché’. L’últim vers resa ‘Perché? Perché?’ i firma la poesia ‘Il tuo papá’. És un poema desesperat, perquè no és natural que un pare perdi la seva filla.
Al cap d’un passeig li he demanat que m’ensenyés la tomba d’Evita, que està al costat dels fills de’n Francisco Halbach. M’ha sobtat la troballa d’un Francisco Halbach i, menys, el sepeli de la família Duarte –ja que aquest sí que l’estava buscant-, però m’hi he quedat en silenci uns minuts després de llegir-hi tots els detalls. La Bàrbara estava més atenta que jo a les explicacions de l’Alberto: és que em semblava que no necessitava les paraules per entendre-ho tot abans no comencés a parlar en cada història. També em semblava que ens enteníem quan ens miràvem als ulls. Mira, quan hem sortit del cementiri he vist aquest camió, és un autobús. No sé perquè li he tret la foto, he sentit que li faria perquè se m’ha aturat ben bé davant. Te’l presento també, es diu Auxilio.
Te’n recordes del Citroën que teníem a Marganell? Ens el va dur l’avi quan encara érem petits. Jo deuria tenir, no ho sé, 8? 10 anys? No funcionava, era verd fosc i a la matrícula no hi duïa ni lletres, només números. Tenia els llums rodons i eren una peça a part, com afegida a la xapa, sobressortien. El conjunt era d’una expressió molt simpàtica. El va deixar en un racó, just a fora del reixat; no funcionava i jo sempre somniava que un dia el podríem arreglar. Mentrestant jugàvem els quatre nanos a fer excursions per tot el món allà dintre i el fèiem funcionar molt: fèiem viatges tan llargs que fins i tot havíem d’endur-nos-hi el menjar i aturar-nos enmig d’un meravellós prat de Suïssa, o en un paratge desconegut que feia por. Feia por però teníem un botó per tornar els vidres foscos i que no ens poguessin veure des de fora: així no ens passava res. Teníem botons que servien per a tot a dins del camió. Un dia les avespes hi van fer un niu i ja no vam entrar-hi més. Vaig sortir-ne escaldat un dia i li vaig dir a l' Anna, que encara era molt petita, que no hi entrés: va ser un dia que hi volia viatjar de nou i no sabia allò de les avespes. La naturalesa va seguir el seu camí i el camió va omplir-se d’esberzers, però l’avi ja ens havia ensenyat a conduir el cotxe i la moto i el tractor. De totes maneres, sempre que el veia allà amb aquelles avespes i aquells esberzers jo m’ho feia per distingir-hi només el camió i se m’omplien les ganes de somniar i recordava els viatges que hi havíem fet, amb sempre la mateixa força de la il·lusió del primer dia.
Recordo quan va morir l’avi. Era la persona que més m’havia estimat. Li devia tant a l’avi. Fins i tot els rissets de darrera el clatell. I l’esquena ampla, com el somriure ample, tot i que últimament, a vegades em veig en alguna imatge i el somriure també em recorda al pare. Tot i això, a vegades ric al mirall i el somriure ja no em puja tant, crec que somric cap a baix, com si m’hagués fet gran d’una manera que no em deixés anar. Quan m’adono d’això el somriure es deforma i baixa més d’un costat que de l’altre, és horrible. Però això només ho veig jo al mirall, la gent no se n’adona i diuen que tinc un somriure molt maco. Recordo quan el vam anar a veure a Manresa aquells dies que dormia tant i estava tan flac. Ell ho sabia, vull dir que sabia que estava per morir i estava content. Recordo que, en un moment, em va mirar amb uns ulls d’una humanitat que als vius se’ns escapa i va extendre la mà dreta al seu costat. Recordo que el papa va dir que era com si ens hi veiés i ens hi tingués a tots en aquella mà. Aleshores somreia i apretava la mà en un puny. I tornava a obrir la mà. Després ho repetia vàries vegades i semblava que s’estés despedint, o que ens estés saludant, no semblava que hi fes diferència.
Quan va haver mort al cap de dos dies i l’acabàvem d’enterrar vaig pujar fins a Montserrat, a un ampli mirador. Mirant els núvols davant meu, més amunt, el veia. Estava somrient, com sempre, ample. Aleshores em mirava amb aquells ulls d’humanitat i extenia la mà. I l’apretava i la tornava a extendre amb aquells ulls d’humanitat. Jo plorava com si els humans ens poguéssim desfer en un obrir i tancar de mans. Aleshores vaig sentir una corrent d’energia, i és literal: era corrent perquè semblava que m’estés electrocutant. Sentia l’electricitat per tot el meu cos i ni tan sols podia moure els ulls per veure’m i contrarrestar la meva incredulitat davant d’ allò que m’estava fulminant, humanament. La gent sí que em podia veure perquè el meu cos es va arribar a saccejar bastant, però jo a ells no els podia veure perquè ni podia desviar els ulls. Va durar molta estona, crec que es va allargar minuts, no sé quants, però van ser bastants tenint en compte el fluxe que m’estava transformant per dintre. Al cap d’una estona vaig arribar a sentir por perquè l’energia va arribar a ser molt potent, molt intensa, massa i, de sobte, quan ja semblava que se m’emportava i de mi no en deixava quasi res, va afluixar. I va anar afluixant més i més. I va desaparèixer. Ja no vaig tornar a veure l’avi als núvols, més amunt i, mai més, el vaig haver de plorar. No sé com dir-ho: és com si després d'allò, el dolor profund s'hagués tornat en una mena de joia.
Em recordo incrèdul molt de temps, ja que m’extranyava que s’hagués extingit la pena, fulminat. Va ser a Montserrat, déu meu, quin culte d’ infància per allà dalt. Aquella tarda vaig tornar a Barcelona i havia quedat amb una amiga. És més jove que jo però sabia tot el que me l’estimava a l’avi: ens havíem vist créixer a Castelldefels. Ella li deia follet tortuga a l'avi, per com caminava i pel seu somriure prodigiós. Li vaig confessar que em sentia content. A ella podia confessar-li perquè havia perdut al pare feia uns anys. Ella m’ho notava i m’entenia. L’avi va morir el dia que la primavera dóna pas a l'estiu, just aquell dia. Jo sempre vaig pensar en si allò volia significar alguna cosa. Ha estat un temps preciós aquest que hem viscut junts, iaia, i t’agraeixo tot el que has arribat a pensar en mi aquest temps nostre: em fas pensar en tot el que té d’estacional. No t’ho havia explicat mai tot això, volia que ho sabéssis. Els vius no acostumem a parlar de les coses que ens fan por, o són dels morts. Que siguis molt feliç de nou amb l’avi, iaia, i li facis un petó, de part meva, cada dichous, com avui, o com el dia en què tu has canviat la teva estació, o com el dia que jo vaig canviar d'aires per venir-me al Brasil. Descansa en pau iaia bonica, i perdona'm no haver estat a prop de tu: potser volíem dir-nos alguna cosa extenent la mà i apretant-la, després, en un puny. Quanta pena em queda encara: no deixaré de mirar cap amunt.
I mira iaia, la biblioteca d’aquí. Li he fet tres fotos.
I hem estat passejant molt. Estem començant un viatge de muntanyes i animals i, aquí a Buenos Aires, doncs passegem per tots els parcs i les zones verdes de la ciutat, n’hi ha un fotimer que dius tú i, també, hem anat al zoo. Mira, aquestes fotos són un resum.
Havíem d’anar a un concert però al final no podrà ser. També a Tigre, però tampoc no podrà ser. Fatalitats vàries però, gràcies al cel, no hem hagut de lamentar gaire res, al final: la Paula va tenir un accident amb l’autobús i el gos de’n Mati va patir unes hemorràgies, tots estan bé a hores d’ara. Passejarem per Sant Telmo, on dormim a l’hostal Buenos Ayres –és que em va agradar el nom-, que dissabtes hi ha mercat i el carrer s'omple de vida. És un barri on l'empedrat i les cases colonials l'edifiquen amb certa gràcia. És molt antic i hi ha història darrere les portes: diuen que, com el barri de Montserrat, aquí al costat, ha estat un barri de negres i, també, ha estat barri tant de gent adinerada com de pescadors. L’hostal és molt senzill i hi hem conegut la Blanca, una santa. Diu que els hostes, per ella, són com els seus fills. Va perdre una filla quan tenia 21 anys. Es lleva cada dia a dos quarts de quatre i fa cinc hores en trajectes diàriament. I és que amb el que ha estalviat durant tants anys, mantenint dues feines, s’ha comprat una caseta a Ezeiza, que està ben a les afores de la ciutat. Respira bondat i s’ha emocionat quan s’ha adonat que deixarà de veure’ns.
No conec massa Sant Telmo, era espanyol i diuen que, de fet, el nom li prové d'una confusió, ja que per la seva devoció als mariners va esdevenir-ne patró i, els mariners, ja tenien un patró que es deia Elmo i, d'aquí, que a en Pedro González li diguessin també Telmo. El nom de la ciutat també barreja certa confusio i és que, antigament, a la ciutat se la coneixia també com Santa Maria del Buen Ayre. En Borges li va escriure un poema molt xulu. També es queixava de que la gent quan deia “Buenos Aires” venia a dir “Buenos Vientos” quan, en realitat, el nom prové de l’aire de les persones i les coses. Saps? Allò de “tenir un aire”. No hem passat per la seva casa al final, però hem estat pel carrer Serrano, per on vivia en Cortázar. Tot i que ell no era de Buenos Aires, però li han dedicat una plaça, que té un aire diferent: la gent ho deu notar perquè, la tarda que hi hem estat, ha estat molt i molt concorreguda. Hi han fet mercat també. Ens hem assegut a la terrassa d’un bar que es diu Rústico i, també per aquest motiu, per mi la plaça que té un aire diferent: aquesta paraula em transporta íntimament a Marganell i a tota la infància que hi hem viscut junts, tots. Mira, li he fet una foto a un dels tovallons de paper.
No hem pogut veure el Barça-Madrid, la gent estava patint amb els de River. Ens ha agradat molt la capital, hi hem estat bé. Hem vist als amics d’aquí, que ens han cuidat molt bé. També els edificis importants i els barris més a prop del centre. És mooolt gran i, més enllà de la via, és un altre món. De totes maneres, hi ha molts mons de la via cap aquí. L’altre dia vam haver de baixar de l’autobús perquè ja no podia avançar més: havien tallat els carrers per celebrar el “Encuentro Barrios de Pie”. La gent d’aquí està més acostumada a protestar que la d’allà. És diferent. Per protestar fan molt soroll. La Plaza de Mayo, com el personatge més primmirat, canvia de traju cada dia. La bandera que estimula la plaça, que oneja cap a tots els vents, és sempre l’argentina.
Parlo amb molta gent pel carrer, ja saps com sóc. Amb mi tothom ha estat bona gent. Un dia estava trasbalsat i vaig donar-li més diners del compte al botiguer. El tipus va sortir a buscar-me al carrer per dir-me que m’havia equivocat: eren bastants diners. Quan busques un carrer o alguna cosa més concreta la gent t’ajuda, és gent oberta. L’altre dia un senyor molt mudat em va veure amb el mapa desplegat i es va acostar a preguntar-me si em podia ajudar. Se’n feia creus quan li vaig dir que volia anar a peu fins al cementiri, però de totes maneres em va explicar molt alegre les opcions que tenia per arribar-hi i vam dissenyar junts una caminata cultural, tot i que, com és natural, em va senyalar vàries vegades la boca del metro que teníem davant.
També s’hi nota la pobresa, en el sentit que estan a la vista la gent sense sostre i, aleshores, es fa més evident. Em va fer gràcia un nano quan vaig haver d’agafar el metro fins a Congreso de Tucumán, on em recollia en Sebas, un dels meus amics d’aquí. Resulta que el nano, que anava tot esparracat i brut, es va posar al costat de la taquilla. El bitllet no té un preu just, sinó que et sobren vint cèntims. Ostres, la de diners que fa el ser espavilat en aquest món. El vaig veure més tard amb una beguda a cada mà i dolços de tots els colors i formes: em va agradar saber què en feia dels diners i em pregunto si serà més temps pobre o més temps nen. També és curiós que aquí a Buenos Aires costa molt trobar monedes. Expliquen que val més el material del que està feta la moneda que el valor de la moneda en sí i, per aquest motiu, la gent les ven i es queden sense monedes circulant. Ja hi ha mercat negre i, investigant, resulta que, si vols deu pesos en monedes, n’has de pagar dotze, a vegades més. S’expliquen moltes llegendes al voltant d’aquest tema.
Tant en Sebas, com en Pati com en Mumi han estat molt hospitalaris. Els dos últims tenen una pizzeria i ens han convidat a sopar i hem xerrat molt sobre el viatge. Ens han ajudat a tenir més idea sobre el Brasil, ja que ells hi han repetit vacances. El primer dia vam dormir a casa del Sebas, vaig jugar a rugbi amb ell i aquest any he estat entrenant al seu germà petit, el Francisco. El seu pare porta l’Escola de rugbi allà i tenim una relació ben tranquila. Amb en Tota, l’altre germà, també hi he jugat. Hem vist el vídeo del casament de’n Sebas: per aquest motiu va tornar, finalment, a Buenos Aires. Ens vam posar una mica al dia i vaig dormir al llit del Francisco. Quines coses, eh? La casa és molt maca, em va explicar que el pare havia volgut una cosa d’un to personal, rústic. El vaig veure amb bigoti de més jove, quina gràcia. També ens ha mostrat Puerto Madero i els voltants i ens ha ajudat en tot. M’ha agradat molt veure’ls de nou.
Hem canviat d’aires i hem anat a Puerto Madryn, la ciutat principal propera a la Península Valdés, on hem vingut a veure els animals. La ciutat des de fora és lletja, però té un passeig agradable a la vora del mar, bé, de l’oceà. Hem caminat fins a un viaducte que s’endinsa un parell de quilòmetres a l’oceà. Des d’allà tens una bona òptica de la ciutat, però no maca. És per això que no entenc perquè després, quan ets dins, els carrers, la gent, els detalls, agafen un no sé què i, al final, t’agrada. Hem llogat unes bicicletes i hem fet una excursió cap a una platja més allunyada on hi ha un vaixell enfonsat. M’han dit que si hi vull estrenar la càmera aquell és un bon lloc, ja que la ferralla està plena de peixos. La guía d’Argentina també explica que la visibilitat sota l’aigua d’aquest indret arriba als 70 metres. Deu ser veritat, però per mi és mentida, vull dir que jo hi he anat i no he pogut veure-hi res. Fins i tot m’he trobat amb el màstil rovellat davant dels morros: no l’he vist fins que pràcticament m’hi faig un tall i hem de lamentar alguna cosa. L’aigua és ben freda i la decepció també. Dec haver-me perdut alguna cosa. Aquí tenen lleons marins, pingüins i balenes. Mira quines fotos més xules. A la galeria en poso més, després les mirem totes.
També he fet uns vídeos, sóc molt dolent encara amb això i, quan la balena mare ha saltat, he tingut una sensació per dintre com, com que no me l’ha podia perdre i l’he mirat directament. Era enorme, mooolt enorme. El Diego, el senyor amic de les balenes i capità de l’embarcació, ens ha dit que era molt extrany que la mare, a aquestes alçades de la temporada, que està tant flaca després de tants mesos de lactància, hagi gastat tantíssima energia en fer aquest salt impressionant -…que malauradament he mogut la càmera i no es nota, la inmensitat que allà es va notar-. Expliquen que hi ha 6000 balenes al món i 2000 vénen a l’Argentina. En aquest punt del mapa hi viuen el procés de reproducció i criança. En aquest període la mare no menja, només ho fa a l’Antàrtida filtrant plàncton per les seves dents de queratina. És per aquest motiu que tornen bastant dèbils. La petita balena pesa una tona quan neix i, cada dia, englopa dos cents litres de llet, creix tres centímetres i s’engreixa cent quilos. En un any ja fa entre deu i dotze metres i pesa quinze tones. Amb aquest tros de cúa se submergeixen fins a cent metres. Té, mira.
N’he fet algun més. Són mare i filla. Juguen i s’exhibeixen una mica. Se'ns va explicar que era un bon símptoma que la mare es posés en aquesta posició, senyal que la nostra presència era benvinguda. Crec que la cría s'alleta en aquesta posició, però no ho sé bé encara. Es comuniquen bé amb el Diego, el capità balena, perquè les respecta molt. És ell qui deixa que vinguin i no qui les va a buscar tot i que, és clar, de port hem sortit a buscar balenes. Les sap veure on la resta només veiem aigua. Aquesta aigua és molt més clara que la del vaixell enfonsat, tot i que la guia no en diu res. Al cap d’una hora jo ja sabia veure balenes on abans només hi veia aigua, però no les pressento tant com en Diego. Crec que ha notat que m’agraden les seves mascotes. Hem parlat de curiositats, en sap molt de balenes. La seva frase, però, és que no en sabem res. Va ajudar a salvar-ne una un cop que es va quedar atrapada a la sorra, va embarrancar. No m’ho ha dit ell, ho he vist en una placa d’un racó de la platja: el seu nom era el segon d’una trentena d’homes i d'institucions que van treballar-hi de valent. M’agrada aquest nano perquè sap entendre la necessitat i meravella del turisme i la meravellosa necessitat de les balenes. Es nota que les coneix i les estima. Li he dit, espero que l’equilibri duri molt de temps.
N’he fet algun més. Són mare i filla. Juguen i s’exhibeixen una mica. Se'ns va explicar que era un bon símptoma que la mare es posés en aquesta posició, senyal que la nostra presència era benvinguda. Crec que la cría s'alleta en aquesta posició, però no ho sé bé encara. Es comuniquen bé amb el Diego, el capità balena, perquè les respecta molt. És ell qui deixa que vinguin i no qui les va a buscar tot i que, és clar, de port hem sortit a buscar balenes. Les sap veure on la resta només veiem aigua. Aquesta aigua és molt més clara que la del vaixell enfonsat, tot i que la guia no en diu res. Al cap d’una hora jo ja sabia veure balenes on abans només hi veia aigua, però no les pressento tant com en Diego. Crec que ha notat que m’agraden les seves mascotes. Hem parlat de curiositats, en sap molt de balenes. La seva frase, però, és que no en sabem res. Va ajudar a salvar-ne una un cop que es va quedar atrapada a la sorra, va embarrancar. No m’ho ha dit ell, ho he vist en una placa d’un racó de la platja: el seu nom era el segon d’una trentena d’homes i d'institucions que van treballar-hi de valent. M’agrada aquest nano perquè sap entendre la necessitat i meravella del turisme i la meravellosa necessitat de les balenes. Es nota que les coneix i les estima. Li he dit, espero que l’equilibri duri molt de temps.
És extrany que amb aquest cos descomunal la balena femella es faci l’estreta quan el mascle li fa la cort. Resulta que ella s’apropa a la costa i es dóna la volta per tal que ell no la pugui copular. Suposo que ell passa temps enfadat i rumiant què és el que li passa. Al final no ha entès el que li passa però ha buscat una solució i s’ha organitzat. Ara ja no hi va sol a complir el seu deure solidari, ara hi va amb amics. I saps què passa? Que quan ella s’ha de tornar a donar la volta per poder respirar de nou, ells l’immobilitzen i el Romeu li recita, vers a vers, la immensitat de la poesia que ha meditat tot aquest temps. Aquestes intimitats no les he gravades, però aquí en seria un petit resultat. No sóc massa bo amb això encara, sempre ens queda millorar).
Volíem llogar un cotxe per anar més al nostre aire. Però aquí són cars, més que a Barcelona o a Catalunya. Diuen els de les cases de lloguer que és perquè els tornen els cotxes en molt males condicions i, això, encareix les condicions. Potser també sigui perquè aquí hi ha menys mercat que allà a Europa i encara no tenen manera de fer millors preus, o que per ells comprar un cotxe sigui molt i molt car –de fet, aquí circulen molts cotxes vells i paguen dues i tres vegades més per un d’ells que el que ens costaria a casa-. Potser sigui que siguem turistes i ens cobrin més car, com fan als Parcs Nacionals, qui sap. Als Parcs, els nacionals tenen un preu i els estrangers un altre. La moneda va devaluar quatre cops el seu valor fa uns anys, allò del Corralito, recordes, quan la gent sortia al carrer a fer soroll amb les cassoles… Doncs com la moneda estrangera no s’ha devaluat continuen cobrant aquell preu als qui són de fora i, quatre vegades menys, als qui són d’aquí, perquè és aquesta la moneda que val quatre cops menys i no aquella la que val quatre cops més. És difícil d’entendre i es pot interpretar i malinterpretar de moltes maneres. Hi ha qui ho veu natural i qui ho veu ben antinatural. Jo no tinc una opinió molt feta al respecte, però sí que em fa una mica de ràbia pagar més pel fet de no ser d’aquí. A més, allò d’igualar el peso al dòlar i afegir-li tant valor fictici és el que va acabar inflant la bombolla i inflacionant els preus, no ho sé, en això de l’economia, sempre em sembla que es pugui llegir l’assumpte des de dues òptiques oposades -l’una més rica, l’altre més pobre-, i amb un fil argumental que les uneix de qui tiren tots entonant el mateix “sálvese quien pueda” però, és clar, en direccions oposades. Sigui com sigui no és car per nosaltres que venim amb euros però, no obstant, en pocs preus la diferència és de quatre a ú i hi ha coses que tenen el mateix preu i d’altres que fins i tot són més cares, com el lloguer del que estàvem parlant.
La Península Valdés paga molt la pena. Van ser els espanyols els qui van desembarcar a aquesta terra de mapuches ("gent de la terra", originaris del sud de Xile, anomenats per l'home blanc "araucans") i tehuelches (en mapuche significa "gent brava", van ser dominats pels mapuches). El capità d’aquella expedició de 1776 es deia Juan de la Piedra i, l'estàtua que l' homenatja, ha estat completament saquejada. Els lleons i elefants marins aquí tenen massa calor i no fan brot en tot el dia. Els pingüins fan més xibarri, molt més. Són els primers pingüins que veig, aquests són els de Magallanes i, aquesta, n’és l’única reserva continental. També hem vist els nostres primers guanacos i una mare ñandú que passejava les 29 cries. També uns ocells ben grossos, però crec que encara no es tractava del rei còndor. De totes maneres, l'univers que més ens ha captivat és el de les balenes: són solemnes, són sàbies, són tan poderoses com respectuoses –equilibri ben difícil-, i són també fascinants, tant pel que fan com pel que no fan. Hauríem de saber-ne molt més de les balenes: en el meu cas, cada cop que aprenc alguna cosa d’elles m’adono que sóc petit i de tot el que em queda per aprendre.
També hem conegut a d’altres viatgers. Sobre tot a en Miguel i l’Stewart, una divertida i ben complementada parella que ens ha aconsellat fer el tram més austral de Xile per mar, en un vaixell de la companyia Navimag. El trajecte els ha encantat i posaven cara d’orgasme quan s’excitaven amb el record. No tenia molt clara aquella part del nostre recorregut, així que segurament seguirem el seu consell. És de les coses que millor et fan sentir quan viatges, vull dir trobar-te altre gent, saber els uns dels altres i connectar. Després no els tornes a veure ja, segurament, tot i que això mai no se sap. De totes maneres, és un trajecte car i no sé si ens ho podem permetre o, com a mínim, en un principi això de navegar escapa del patró que havíem estipulat.
*
Estic escrivint totes aquestes coses del viatge en un blog, iaia. És una cosa moderna que es fa per internet. Pots escriure allà i la gent et pot llegir, no et fa falta un editor ni un mercat, només escriure i publicar. És una sensació ben agradable la d’escriure i la de publicar. El català és la nostra llengua, ja, però l’estic escrivint en castellà per a què alguns amics que tinc, que no el parlen –encara que no els costa d’entendre moltes coses i tots sempre aprenen a dir alguna frase que se’ls queda per sempre-, em puguin entendre. Bé, això si és que el text es deixa, perquè escric unes parrafades iaia, que n’hi ha per llogar-hi cadires. Fins i tot jo me les he de llegir dues vegades. Bé, jo me les llegeixo més, perquè no estic mai prou content i sempre hi torno i hi torno i hi torno.
És que sovint és difícil llegir-me perquè a vegades jugo amb les paraules per a que signifiquin més. Ja saps, vull dir que escric frases que es poden llegir ben bé de dues maneres diferents, o uso la mateixa paraula en dos contextos diferents per tal que signifiqui una altra acepció i complementi l’anterior, o la coloco a la frase de tal manera que pugui significar vàries acepcions alhora, o uso paraules que s’assemblen només per jugar o perquè són boniques o diferents o potents, o en rescato algunes que s’usen poc, o no es coneixen prou. A vegades, senzillament me la invento la paraula si és que vull parlar d’un significat nou. Saps? Coses d’aquestes.
I a vegades escric coses que fan riure i a vegades escric coses que fan plorar, i a vegades escric coses que fan riure i fan plorar, com ara jo. Veus? Mira, aquest “com ara jo” tens dues maneres de llegir-lo. Una que és que ara estic rient i plorant, sí, està clar. I una altra que és que jo mateix sóc una cosa per riure i plorar, saps? Com si en una frase dius: “Sí, com ara en Pere, que és… el que sigui”. Aquest “com ara” no es refereix al temps d’ara, sinó a una comparació d’una altra mena. Aleshores la frase es podria llegir com que “a vegades escric coses com ara jo”, volent significar que, a vegades, tracto de dir el que sóc escrivint sobre mi, m’explico? Bé, potser no és l’exemple millor però el que volia dir és que faig trampetes d’aquestes i així el text pot dir més coses i et fa pensar, ja que ja no tens només una cosa sinó dues parlant sobre el mateix, o a partir del mateix. A vegades costa molt saber què és el que un pensa i, a vegades, costa molt saber-ho expressar.
Sempre em preguntes si amb això que faig faig "cuartos", i no iaia, amb això tampoc no en faig de "cuartos", ho faig per un procés meu i per la gent que pugui gaudir-ne, si n'hi ha; m’agrada estar a prop de la lletra i de les històries, ja ho saps i ja t’he dit que la sensació és ben agradable i, a vegades, me’n recordo dels meus professors. Recordo a segon d’egb, als set anyets, que vaig voler escriure-li una postal nadalenca a la meva professora, que era molt alta i es deia Isabel. La Gemma va ser la meva primera professora -o senyoreta, més endavant “la senyu”-, i era molt i molt baixeta. Però a ella no li vaig escriure per Nadal, només a l’Isabel sí que vaig fer-ho i recordo que aquell dia vaig aprendre la paraula “llar”. Me la va ensenyar la mama un divendres, que era el dia que em podia venir a recollir: em va dir que quedava millor escriure "llar" que escriure “casa” i em va desenvolupar el perquè fins que va donar a la llum. Per com em va explicar aquella paraula que sempre ha estat diferent per mi, en català, referir-me a una casa o referir-me a una llar. Saps? Ho va fer molt bé i se’m va gravar per sempre.
El català i el castellà s’assemblen molt, tenen un origen ben semblant, però a vegades veus, en com evolucionen les paraules i les connotacions que en ressalta cadascún, que tenim maneres de pensar o de processar o d’intuir les coses diferent. A vegades no, a vegades som clavats. La paraula “hogar” originàriament es referia només al lloc on s’encén el foc i, la gent, es situava al seu voltant moltes vegades, tant per celebrar aconteixements com per prendre decisions com per escalfar el cos o el menjar o, simplement, reunir-se. És per aquest motiu que les cases de cadascú es poden dir “hogar”: encara que avui en dia la gent poques vegades ens reunim al voltant del foc, va ser al voltant del foc que va desenvolupar-se la llar.
En castellà el “hogar” vol dir tant la intimitat de la casa amb la familia com el lloc del foc. El català amb el temps ha sabut separar la llar, pròpiament, de la llar de foc, però el castellà no ho ha fet, no ha cregut necessari separar ambdós conceptes amb dos noms diferents. També tenen la paraula “lar”, que també vol dir “lugar” a part de “hogar” en totes dues acepcions que hem comentat. Aquesta paraula ja s’assembla a la “llar de foc”, el “lloc del foc” o "la casa íntima del foc". Però els castellans no diuen “lar del fuego”, diuen “hogar” o diuen “lar”. La mitologia, entre els romans, entenia Lar, o Laris, com ‘el dios de la casa o del hogar’.
Sigui com sigui la paraula catalana em fa sentir més calor: potser és perquè la sento més de prop que escalfa més. Vull dir que si dic “hogar” puc sentir la intimitat de la paraula, però si dic “llar” puc sentir la meva intimitat. No ho sé, potser és perquè és una paraula que em va explicar la mama tot tornant cap a casa, o per com me la va anar explicant fins que jo vaig entendre la diferència i la vaig escriure a la postal, per primer cop. Potser és perquè pròpiament les llengües infonguin més o menys calor, o potser les llengües mare sempre infonguin més calor. Potser és perquè els catalans, al foc, li fem una llar, que el calor de la llar ve més del foc.
Fixa’t, si preguntéssim a molts nens per una paraula, una notable majoria pensaria en dir-te “casa” en primer lloc. És una paraula ben comú, de les primeres que s’aprenen quan s’estudia qualsevol idioma. I fixa’t tot el que hem dit en un moment de la casa i tot el que quedaria per dir. Ara imagina’t un moment qualsevol altra paraula de les que els nens no dirien en primer lloc, com “neguit” per exemple. El neguit és més difícil de descriure. Els castellans no tenen una paraula equivalent. Tenen "inquietud" potser, però nosaltres també la tenim la paraula "inquietud". El neguit és una paraula que ha sorgit de l’evolució catalana de la llengua: els castellans no en tenen de “neguito”, tindran altres coses, però “neguito” no en tenen. I imagina’t la paraula “melomàctic” per exemple, que usen alguns enòlegs però que el diccionari encara no ha recollit, com li deuria passar al "neguit" mentre no es va popularitzar el seu enteniment.
El llenguatge és a les persones, per això, encara que l’idioma estigui regulat, la comunicació de les paraules és diferent. La mateixa proximitat íntima que puc sentir amb el llenguatge també la sento amb algunes persones en relació a la seva relació amb el llenguatge. En X., per exemple, és un català que sento com si fos igual a mi. No que siguem iguals en tot, no, no és això, som iguals en alguna cosa que ve de lluny i que té a veure amb alguna disposició afí de la naturalesa. És tan difícil de descriure com immediat de sentir. Té alguna cosa a dir-hi l’accent també, també l’ús que fa de la llengua, el qual desprèn una manera de veure i viure que sento d’un català meu, d’una llar familiar i pròxima. En relació amb les xicotes em passa amb la I. i amb la M., per exemple. Sembla que hi hagi moltes coses que no t’hagis d’explicar i que, en algun punt, compartíssim milions de cèl·lules iguals.
Ho separo perquè és diferent: amb les xicotes succeeix que al final els límits es marquen i es traspassen de manera diferent i, per això, com dir’tho, al final com que es fan trampetes per trobar la llum en la foscor de la nit i, amb en X., a la foscor de les nits bones donem a la llum fent cerveses negres i fent-la petar. M’agrada l’etimologia, crec que mai no en sabem prou, mai no ho sabrem tot i, pel camí, és d’allò més reveladora. Espero que em vagis llegint iaia, com m’agradaria sentir-te fent-ho en veu alta amb aquell castallanu tevo. Mira que n’has arribat a ser de divertida posant-te a parlar en castallanu, "se me curdan los sapatus" ostres, ja em tornes a fer plorar i riure, què guapa que ets, em fas bategar fort. Sí, tú a mi em fas bategar fort.
I si estàs per altres coses o no pots llegir -és que no sé com ho feu allà dalt, potser ja saps el que dic sense llegir-me, o potser tú sí que ja ho saps tot-, doncs això, pel que sigui, que t’estimo molt. Ji, ji, ¿veus? En aquest cas m’agrada el “pel que sigui” perquè el pot llegir cadascú a la seva manera i, aquesta llibertat, identifica. Sempre he estat una mica entremaliat i tremendo i m’agrada posar la gent en un compromís. Ja hi torno, veus? Vull dir que m’ha agradat escriure aquí “posar la gent en un compromís” perquè voldria que no es llegís com una frase feta, sinó que es llegís la frase literal i, d’aquesta manera, es torni a prestar més atenció a la frase feta, ja que les diem, a les frases fetes, moltes vegades, sense pensar en què volen dir. És com una trampeta que pretén que la gent pensi en què vol dir comprometre’s ja que, el compromís, comença per saber què pensa i qui és cadascú i, si indueixes a la gent que et llegeix a pensar què vol dir cada frase estàs, alhora, induint-la mica en mica a que prengui un compromís amb la seva manera de pensar. Bé, a vegades no em sé expressar ni explicar i mirar de descriure la idea que balla m’ajuda a saber què és el que vull dir exactament. I allò del compromís. Tú també fas trampetes iaia, trapella: els metges diuen que les persones moren quan no bateguen i deixen d’inspirar. Ja hi tornes:
